A la Vall d’Albaida —concretament a Carrícola i Montaverner— i als pobles costaners de Calvià i Peguera, a Mallorca, es desenvolupa aquest projecte de recerca etnogràfica i de mediació artística que recull, escolta i difon les memòries orals de dones majors.

Els espais de trobada —cases particulars, museus, escoles i centres d’art— esdevenen llocs de cura i reparació, on la memòria s’activa com a experiència col·lectiva.

Les veus de les dones qüestionen tant les narratives del progrés com la idealització del món rural, així com les representacions cosmètiques que sovint se’n fan, vinculades al turisme o al món de la cultura. D’aquesta manera, obren la possibilitat d’una mirada alhora crítica i afectiva, arrelada en les seues pròpies vivències, que desmenteixen la imatge idíl·lica d’una època passada i en revelen les condicions materials: la fam, el fred, les violències normalitzades, la manca de serveis i la desvalorització del treball de cura.

Les seues històries dibuixen dos territoris i experiències units per un mateix fil: el de les dones que van sostenir la vida en temps de canvi.

Del camp i dels tallers artesanals a les fàbriques tèxtils i a les primeres migracions cap a la costa. Van ser collidores, jornaleres i treballadores anònimes del desenvolupament industrial i turístic, mentre continuaven sostenint les tasques domèstiques.

El projecte posa en diàleg aquestes dues realitats —la de les que es van quedar i la de les que van marxar—, revelant les continuïtats d’un sistema d’opressió a un altre i la capacitat de totes elles per organitzar-se, resistir i cuidar.

Les converses també revelen sabers transmesos oralment, tècniques manuals i formes de cooperació quotidiana, alguns dels quals han canviat o s’han perdut, mentre que d’altres continuen articulant la vida quotidiana.

Guardar llavors és, ací, una pregunta oberta: què ens revelen els sabers i experiències de les dones que han sostingut la vida, i com poden aquestes traces ajudar-nos a desfer desigualtats i a imaginar formes de convivència més justes?

Guardar llavors no és un gest nostàlgic, sinó una manera de repensar el present.
Significa aturar-nos, escoltar amb atenció i reconéixer les trames invisibles que sostenen la vida quotidiana.
Ens convida a mirar de nou el que hem heretat: els sabers manuals, les formes de cooperació, però també els silencis i les absències.
Aquesta pràctica d’escolta és una forma de reparació, una aposta per cuidar allò que encara pot florir.
Potser la pregunta és aquesta: què decidim guardar?
Els relats que arreplega Quines llavors guardem són sediments d’un temps que encara no ha passat del tot. Fragments d’una memòria domèstica que s’acumula com una capa més en la superfície d’uns territoris en transformació. Les veus de les dones, els seus gestos i silencis, operen com matèria viva que resisteix la descomposició cultural.
La memòria —com la terra— no és estable: fermenta, s’erosiona, s’enreda amb el present i produeix noves formes de vida simbòlica.
En eixe procés, allò que semblava desaparegut es revela persistent, i allò que creiem conservar s’esvaeix lentament.
Aquest projecte és també una excavació: una manera de mirar sota la superfície per reconéixer el que roman, el que canvia i el que torna a bategar.
Potser la pregunta que queda oberta és aquesta: què farem amb tot allò que encara no s’ha descompost del passat?

Quines llavors guardem ha reunit veus, històries i imatges de dones de Montaverner, Carrícola, Belgida, El Palomar, Inca, Calvià i Peguera. El projecte arreplega relats i fotografies que documenten les seues experiències de treball, de migració i de vida quotidiana al llarg de diverses dècades. Fins ara, s’han enregistrat converses en cases particulars, al centre de dia de Montaverner, al Museu Etnològic de València i a Casa Planas de Palma de Mallorca, creant un arxiu viu i col·lectiu.